Pipilotti Rist “partit amistós- sentiments electrònics”

Explicació i anàlisi de l’exposició de Pipilotti Rist “partit amistós- sentiments electrònics”.

L’exposició de Pipilotti consistia en projeccions de vídeos repartides en diferents sales, que conformaven un recorregut ple de sensacions. En totes les sales hi ha una sèrie de característiques comunes que l’artista a volgut mantenir per tal de fer sentir còmode a l’espectador:  ha emmoquetat el terra i ha proporcionat coixins, ha deixat a les fosques la sala per tal que la projecció sigui la única protagonista, ocupant panys sencers de paret o, fins i tot, grans formes irregulars al sostre. A més a més, ha musicalitzat els vídeos amb cançons (sovint cantades per ella mateixa) que pretenen relaxar i tranquil·litzar.

A la primera sala, dons, ens trobem amb un conjunt de vídeos “¿Por qué te vas?” (2003); “Grabstein Für RW- làpida per RW” (2007) i “sip my ocean- sorbeix el meu oceà” (1996). Es tracta d’una projecció sencera a dues parets perpendiculars, creant un eix simètric i, per tant, sensació de mirall. El que es projecta és una gravació realitzada a la platja, dins l’aigua del mar (ressaltant així la naturalesa), on un noi i una noia s’estan banyant i on també hi apareixen objectes quotidians flotant, però poc causals si estem al mar (una tassa, una tetera, etc).  Juga molt amb els plans, dons la càmera es mou constantment a ritme de la música i quasi sempre ho fa amb plans detall ( de manera que costa interpretar, de vegades, què s’està enfocant); i també juga amb els colors, els quals són molt vius, fins al punt que el vídeo en si sembla fantasiós.

Seguint el recorregut ens trobem amb dues sales petites, també emmoquetades, amb música i amb coixins, que tenen una projecció, però aquesta vegada al sostre, i limitada amb una forma corba i irregular (semblant a una gota). Aquest cop el que ens mostra l’artista són fulles i també  dues persones, en un ambient de tardor, ple de colors. El que crida l’atenció d’aquest vídeo és el punt de vista de la càmera, canviant constantment de posició, a un ritme harmònic amb la música; però sempre en la posició del terra (veient com les fulles cauen). Aquest punt de vista, juntament amb el que té l’espectador, que també veu el vídeo des del punt de vista del terra (mira cap amunt per veure bé la projecció) són el motiu per el qual l’obra s’anomena així: “gravetat, sigues la meva amiga” (2007).

Al sortir d’aquestes dues sales, hi havia un espai amb panells o cortines d’una espècie de tela clara i transparent, en els quals hi havia projeccions amb lletres i imatges que l’espectador podia travessar entre les cortines. Aquestes obres s’anomenen “doble llum” i “temps lliure”. Doble llum és una projecció d’un vídeo sobre una escultura de Joan Miró; i temps lliure és una projecció que recull tot de paraules en català.

Seguint el recorregut ens trobem amb una escultura bastant peculiar, dons sembla “impossible” que es mantingui equilibrada. S’anomena “el mòvil de Gina” i es tracta d’un tronc penjat per un dels seus extrems que a la vegada sosté una esfera de coure (amb un projector a l’interior) i una espècie de fulla de plàstic a l’altre extrem; en la qual s’hi projecta un vídeo amb formes que a primera vista costen d’identificar (vulves). No tota la projecció queda reflectida dins la porció de la fulla de plàstic, dons a la paret del fons també hi podem apreciar un tros de gravació (amb el “forat” o el buit que en deixa la fulla).

La següent obra torna a ser un vídeo. Aquest cop, sota el títol “lòbul pulmonar” (2009), trobem una projecció sobre tres parets; on l’espectador també pot acomodar-se al terra amb coixins. Gràcies a la distribució de les projeccions, l’espectador es sent “dins” del vídeo, dons té imatges davant seu, per dreta i per esquerra. Les imatges, aquest cop, ens mostren una noia pèl-roja, que sembla ser la protagonista del vídeo. La noia està en contacte amb la natura, i sembla comparar-se amb els animals. S’embruta els peus o les mans amb la terra molla; menja una poma sense utilitzar les mans (imatge que l’artista compara amb com ho fa un porc senglar); etc. En definitiva, es tracta d’un conjunt de situacions que ens desperten tots els sentits; des de l’oïda amb la música fins al gust amb les imatges de la poma.

Per finalitzar l’exposició, hi ha una última sala (aquesta vegada, sense coixins) on l’espectador veu una gran projecció sobre el pany d’una paret amb una cuina (a la paret hi ha l’aigüera, el forn, els fogons, etc.). Es fa estrany el contrast entre una imatge tan quotidiana (com és una cuina) amb les imatges de pluja que mostra el vídeo. La obra es diu “dona de pluja (em diuen planta)” (1999); i s’hi aprecia un cos nu i feble al carrer sota la pluja. Mentre que la cuina ens dóna sensació de netedat, la projecció ens ensenya l’aigua i la brutícia que comporta la naturalesa.

-         Pàgines web d’ajuda:http://www.fundaciomiro-bcn.org
www.barcelones.com/.../2010/07/pipilottiok.jpg