Introducció:
Art contemporani: Art actual inicial just després de la II Guerra Mundial (a la meitat del segle XX).
PARAL·LEL BENET ROSSELL (exposició)
Benet Rossell és un artista inclassificable dins d’un tipus determinat d’art; dons no està lligat a cap tendència. És, en Canvi, polifacètic: sempre busca noves tècniques, i les seves obres van des de dibuixos tapissos o cal·ligrafia fins a la música o vídeos, per exemple.
Rossell va estudiar dret, econòmiques i sociologia a Madrid. Gràcies a una veca va realitzar un viatge a Paris, i va ser allà on es va començar a interessar per l’art i on va conèixer diferents artistes.
En un viatge a la Índia va conèixer a Jaume Xifra i a més artistes catalans, els quals, juntament amb Rossell, van ser anomenats “els catalans de París”; dons durant l’època franquista van exiliar-se a Paris. Cal esmentar que, tot i agrupar-los dins d’aquest nom, no formen pas un grup. L’únic lligam entre ells van ser obres que van realitzar conjuntament, dons com ja s’ha esmentat anteriorment, Benet Rossell no és classificable dins d’un grup d’artistes o d’una tendència.
Pel que fa a la exposició, està ordenada cronològicament; i se centra, sobretot, en dos gèneres: el dibuix cal·ligrafia i el vídeo o pel·lícula.
A la primera sala de l’exposició apreciem el dibuixos i a la vegada una projecció. La majoria dels dibuixos d’aquesta sala presenten l’estructura general de les seves primeres obres: Vinyetes senzilles amb personatges i text. Pel que fa al vídeo, es tracta d’una projecció amb un canó, en el qual cada fotograma de celuloide conté un dibuix diferent i únic (taques amb pintura, etc.); aconseguint així un efecte òptic molt especial i personal.
A la següent sala de seguida apareixen les micrografies; petits gargots col·locats formant cercles o línies, per exemple, i que demanen sutilment (a causa de la seva petita mida) que l’espectador s’apropi a l’obra per entendre-la millor. La “gràcia”, però, és que aquestes micrografies poden interpretar-se de mil maneres diferents (semblen persones, lletres,...) i que el propi artista no té una idea preconcebuda abans de realitzar-les. Per aquest motiu, Rossell arfirma que ell “cultiva micrografies”
. A aquesta sala també ens hi trobem un vídeo; aquest cop de la joventut de Benet Rossell. Tot i que ell no hi apareix (dons està gravant), es tracta d’una obra conjunta amb els artistes esmentats anteriorment (“els catalans de París”). En ella hi apareixen joves amb unes màscares de tres cares passejant per un paisatge d’una ciutat en runes. En aquest vídeo es pretenien mostrar, amb les màscares, les diferents visions que es poden tenir d’una mateixa cosa.
Una altra obra de Rossell són els coneguts “glaçons”; presentats dins de diferents copes i gots a l’exposició. A la dècada dels 70 Rossell va experimentar amb resina de polièster, creant una mena de glaçons de colors amb tota mena de petits objectes a dins: trossos de textos, fotos, mosques, etc. Eren petits contenidors d’art, que representaven un objecte efímer com és un glaçó. L’anècdota d’aquests glaçons és que, quan Rossell feia poc que els havia creat, es dedicava a portar-los sempre a sobre (a les butxaques de la gavardina) i, en moments de descuit, els posava dins les copes d’altres persones (en festes).
També trobem dos vídeos simultanis a la mateixa paret; on surt enfocada fixament la mateixa part de les rambles de Barcelona. La peculiaritat, però, està en el temps: el vídeo de l’esquerra era de 1980, i el de la dreta era del 2010. Els vídeos van mostrant el primer minut de cada hora del dia. Es tracta d’una reflexió sobre les diferències causades pel pas del temps i els canvis que aquest ha provocat.
A la següent instal·lació, anomenada “penso amb la punta del pinzell”, ens trobem a dreta i esquerra uns grans estants de fusta plens de llenços realitzats per el propi Benet Rossell. En aquest cas, però, es troben guardats i precintats amb plàstic. La gràcia d’aquesta obra és que no es poden veure els quadres en si. Es busca donar a l’espectador la sensació de que es troba al magatzem de Benet Rossell; sense poder remenar ni veure els quadres. Encara és més; Benet accentua aquesta sensació d’intriga de l’espectador col·locant al seu abast un ordinador amb les referències de tots els quadres. Com era d’esperar, però, a l’introduir la referència de qualsevol llenç, ens adonem que ens dóna totes les dades menys la imatge del quadre.
Seguidament, trobem vídeos on els protagonistes són les seves micrografies. Aquest cop, però, es troben en format 3D. Les micrografies semblen brotar del terra, el qual està inspirat en els mapes cartogràfics del relleu (dons el seu germà era cartògraf).
En un altre vídeo veiem la ciutat creada per les seves lletres; on ell les fa sonar i les dirigeix.
A la següent sala veiem uns quadres més grans que els anteriors. Aparentment, poden semblar pintures, però el propi autor ho considera “Benigrames”: micrografies ampliades. També veiem un vídeo on es mostra la seva agenda pàgina per pàgina: hi ha gargots, breus anotacions, etc.
També trobem un vídeo on hi veiem una entrevista a Benet Rossell. L’entrevistador i ell estan asseguts cara a cara, però Benet té una cinta de cel·luloide enrotllada al cos i a la cara i acciona una manovella. Aquest mecanisme dóna un número que fa referència una pregunta. En aquest instant apareix la pregunta en pantalla. Aquest muntatge, en conjunt, desconcerta molt.
Abans d’arribar a la última sala, veiem tres fragments de mapes de les grans ciutats que han marcat la vida de l’autor, en les quals s’hi mostra la distància de casa seva fins al seu teatre preferit de cada ciutat : Barcelona, amb la situació de “el molino”; Madrid i, per últim, París, amb el teatre Moulan Rougge.
Aquesta última obra és la que dóna nom a la exposició. Davant d’aquests plànols trobem una sèrie de teles belles i materials al terra. Es tracta dels vells decorats de “El molino”; el teatre de Barcelona, per el qual Rossell sentia especial admiració. Benet Rossell, en veure que estaven llençant els decorats, ràpidament va salvar tots els que va poder i se’ls va emportar.
Per últim, trobem una petita sala amb una projecció en la qual Rossell grava les obres de reconstrucció de “el Molino”; captant així les opinions dels vianants del carrer, l’evolució del teatre i la vida a “el Molino”.
COL·LECCIÓ MACBA
Es tracta d’una exposició amb les obres del museu que es va canviant periòdicament (cada vuit mesos o, com es farà aviat, cada sis). L’exposició que varem veure la van canviar al juliol, i cada cop que es modifica, l’ordre de les obres canvia totalment.
En el nostre cas, no estava ordenada per ordre cronològic, ni per països, ni per suports.
Les obres d’aquesta exposició són de diferents artistes; gran part d’ells sud-americans, d’altres són catalans, etc: Revescall (anys 60 i 70); Hernández, Calder, Falstrom, Antoni Tàpies, Lucho Fontana, etc.
à Ressenya d’una obra:
Fitxa tècnica:
-Nom: “pelota en agua”
-Autor i naixement: Gabriel Orozco
-Provinença de l’autor: Jalapa, Mèxic. 1962.
-Any de realització de l’obra: 1994
-Tècnica emprada: Fotografia cromogènica.
Dibuix esquemàtic
Descripció: Es tracta d’una fotografia d’encuadrament horitzontal i pla picat. No hi ha “aire” pròpiament dit, dons l’aigua en la qual hi ha la pilota i en la qual s’hi reflexen els núvols segueix fora dels marcs de la fotografía. Podem dir que la pilota es troba en un primer pla. Els colors d’aquesta fotografia són clarament freds: blaus i blancs; cosa que ens transmet frescor.
Pel que fa a la llum, podríem dir que forma part de l’efecte òptic de la fotografia: La bola sembla estar flotant al cel, però a la vegada tenir ombra. En realitat, però, el cel que veiem no és més que un reflex a l’aigua, en la qual la pilota està flotant.
Significat de l’obra: (opinió personal) Crec que el que buscava l’autor al realitzar aquesta fotografia era sorprendre i confondre a l’espectador. El que em va cridar l’atenció d’aquesta foto és el joc que es fa amb el reflex dels núvols i la bola, dons dóna peu a la imaginació i, a primer cop d’ull, em va semblar una lluna en un cel diürn.
Inconscientment, de seguida vaig lligar la idea de la lluna amb una perla, dons aquesta pilota té una brillantor, textura i color molt semblants als d’una perla.
La fotografia en si, a part, també transmet frescor i fluïdesa, gràcies a l’aparició dels núvols i de l’aigua en la qual flota la pilota. També em transmet la idea, però, de que “les aparences enganyen”, i que tot i que pugui semblar el cel (aire, llibertat) és l’aigua, i de vegades cal un punt de “distinció” (en aquest cas la pilota i la seva sombra) que ens ajudi a no caure en l’engany.
