El dilluns dia 23 de maig els alumnes de primer de batxillerat artístic A vam anar a visitar l’exposició “Meridià Granollers anys 70. ART DE CONCEPTE I ACCIÓ” al museu de Granollers.
Es tracta d’una exposició que recull moltes de les obres i les accions que van sorgir a Granollers als anys 70 i que van fer-ne d’aquesta la ciutat pionera de Catalunya en l’impuls de l’art conceptual. Cal emmarcar aquest fenomen en un moment cultural i polític concret; Ja a finals del franquisme va aparèixer una necessitat de renovar la cultura del moment, la qual estava troncada per la dictadura i representada per un art tradicional. Va sorgir, dons, una nova tendència, un art alternatiu i minoritari que pretenia trencar amb aquestes tendències tradicionals i ser un símbol de llibertat. Parlem, dons, de l’art conceptual. Ja no es dóna importància a l’objecte resultant, sinó a la idea i el procés, al contingut i no pas a la forma. Aquest art conceptual s’obria cap a la natura, l’acció, l’objecte i l’ús de l’espai social i urbà. El fet de que fos Granollers i no pas Barcelona la ciutat mare d’aquesta tendència és, entre d’altres, gràcies a l’Associació Cultural de Granollers; la qual va fer un gran esforç per impulsar aquest canvi, tot i no obtenir sempre els permisos per fer-ho. Paral·lelament també trobem el CIT (Centro de Iniciativa y Turismo Comarca del Vallés); un organisme subvencionat per el Ministerio de Información y Turismo i l’Ajuntament de Granollers, que es va renovar i es va imposar com a plataforma i canal de les inquietuds culturals dels joves alhora que exercia el paper de controlador de les autoritats franquistes.
Les arts visuals, el teatre i la música es van activar i ajudar mutualment fins fer de Granollers un model a seguir de l’avantguarda contracultural. Precisament a l’any 91 es va iniciar gran part del moviment gràcies a la celebració del primer Festival de Música Progressiva de l’estat espanyol, motivada pel rock underground i la psicodèlia.
A l’exposició, per primera vegada s’hi reuneixen part de les obres i accions que els joves artistes van crear a Granollers entre l’abril de 1971 i l’any 1975. Per tal de contextualitzar a l’espectador, l’exposició s’inicia amb vídeos de cineastes experimentals. En ordre cronològic, cal destacar
- “muntatge al carrer”: es tracta de la primera intervenció al carrer, el qual consistia en diverses instal·lacions de tres artistes; entre les quals n’hi havia una que consistia en escriure sobre una cosa el seu nom (columna, banc, etc) i una altra que era un camí de papers de diari (casualment amb notícies del franquisme).
Paral·lelament, ens trobem amb la I Mostra Internacional d’Art Homenatge a Joan Miró, acompanyada de la primera, segona i tercera edició del Concurs d’Art Jove; de les quals se’n recuperen bastants mostres i accions. Els artistes que hi van participar i que van formar la generació de l’art pobre i conceptual a Catalunya van ser: Carlos Pazos, Ferran García Sevilla, Àngel Jové, Joan-Pere Viladecans, Sílvia Gubern, Lluís Utrilla i Josep pPonsatí, entre d’altres. Alguns exemples en són “Il·lusió sentimental”, d’Àngel Jove ; una capsa de cartró folrada d’un paper que imita el marbre, travessada per un fluorescent de neó i una tela airosa, que pretén fer una ironia de les escultures de marbre i del boom de l’aparició del Neó. Altres exemples d’obres recuperades són “la paperina” o “el sagrat cor”.
Així dons, altres artistes joves de Granollers Granollers (com ara Jordi Benito, Viçens Viaplana, Xavier Vilagelu, Francesc Sastre, Lluís Peñaranda, Magda González, Paco Merino i Albert Granado, entre d’altres) interaccionen i dialoguen amb artistes estrangers, els quals van a Granollers atrets per la seva activitat artística.
Jordi Benito, possiblement el màxim exponent d’aquests joves artistes, és un exemple de la transformació dels espais expositius: Crea una atmosfera amb el procés de creació. D’altres artistes treballen amb fotografia com a ironia de la temporalinzació (obra dels glaçons de gel que passen a ser aigua, fotomatón i presa de pel). Trobem també mostres de treballs amb el propi cos i amb la natura; el que ara es podria anomenar “body art”. Un bon exemple de treball amb el cos és l’acció a la platja de Lloret, on un grup d’artistes amb idees diferents (petjades per simbolitzar el rastre; bossa de plàstic per aïllar-se,etc) van unir-se i es van grabar. Un altre exemple n’és la sèrie de fotografies d’una mirada, de Jordi Benito.
On també es va fer present aquest art va ser en els concursos de pintura ràpida, tant tradicionals i típics. Un grup d’artistes joves s’hi van presentar però en lloc de pintura van fer 6 obres iguals amb plantilles, fent així art en cadena i reivindicant l’absurditat del concurs.
El sant Sopar també és una prova d’obra reivindicativa i irònica: una fotografia d’una taula en mig d’un carrer de Granollers, envoltada de tot d’artistes joves del moment i, am mig, una única noia. Hi ha, dons, diversos elements irònics; com que al centre hi hagi una noia i no pas un home; que la creu sigui una creu de farmàcia, etc.
També trobem cinema en aquest moviment, com és el cinema experimental i d’autor: es tracta de vídeos muntats artesanalment amb missatges de crítica a la societat i en contra del franquisme, la censura o la religió obligatòria.
Un altre fet important i molt representatiu dels anys 70 a Granollers és el happening, una festa sense guió previ , una acció iniciada per l’artista i continuada per la societat. N’hi va haver dos molt representatius i multitudinaris, entre el 1974 i 1979. El primer va ser iniciat per Arranz-Bravo i Bartolozi; i el segon, anomenat “alta Mongòlia”, va ser iniciat per Salvador Dalí.
Aquest moviment, però, va perdre la seva raó de ser quan és assumit per la societat, quan ja no és novetat, quan es pretén fer negocis amb ell. És precisament al 1975, amb la mort de Franco, quan es marca el punt i final del debat artístic i del sentit per a les reivindicacions. A Granollers, Jordi Benito i Vicenç Viaplana participen l’any 1977 a l’exposició “muermos a la galeria G de Barcelona”. Es considera a aquesta mostra la certificació de la fi de l’art conceptual a Catalunya.
“Cal crear un art que, per les seves característiques pròpies, sigui el contrari dels objectes mercaderia:- obres efímeres, obres espectacle, art al carrer, obres que demanin participació al públic, happenings, art destructible, innovacions mentals, etc.-
ANÀLISI D’UNA ACCIÓ: Participació al concurs de pintura ràpida de Mataró:
Com ja s’ha esmentat anteriorment, un dels trets bàsics d’aquest art conceptual sorgit a Granollers era criticar i posar en dubte el que s’havia fet fins ara; buscar altres recursos i, sobretot, oblidar-se de la forma i anar directe al contingut, al procés. Aquesta acció portada a terme el juny de 1973 n’és una prova. Un col·lectiu de joves artistes, també presents a Granollers, van presentar-se al concurs de Mataró i, per sorpresa de tots, van pintar onze quadres idèntics gràcies a l’us de plantilles i pintura. Cada quadre va ser signat per un artista diferent i el públic va seguir-ho molt atent i expectant. El jurat, evidentment va quedar sorprès i “desenganyat” per la crítica que acabava de rebre aquell, el seu concurs; però gràcies a la figura de Modest Cruixart; un crític de renom que en formava part, l’acció d’aquest joves va merèixer el segon premi del concurs.
Pel que fa a la plantilla i els cuadres, es tracta d’una espècie de façana d’una casa, amb ben pocs detalls, dons s’ha de tenir en compte que es tractava d’una tècnica poc coneguda i que s’havia de pintar am pintura, dons no hi havia esprais. Un cop més veiem que l’important, dons, no és el resultat final, sinó el missatge que es vol transmetre i que aquest joves van aconseguir trasmentre perfectament: una crítica directe a aquell tipus de concurs, una ironia de “pintura ràpida” amb l’additiu de ser un producte seriat. En conclusió, es tracta d’una acció més d’aquest tipus d’art que, en aquell moment, se sortia de les pautes establertes.
